diumenge, 24 de març del 2013

Presentació de moció republicana a l'Ajuntament de Terrassa

L'Associació de Terrassa per la Tercera República intervindrá el proper dimecres 27 de març en el Ple de l'Ajuntament de Terrassa per a llegir la proposta que hem redactat amb motiu del 82 aniversari de la proclamació de la II República. Aquí teniu la intervenció que farem:

Regidors i regidores de l’ajuntament de la nostra ciutat, assistents en general a aquest ple municipal, bona nit.

Des de l’Associació de Terrassa per la Tercera República agraïm la possibilitat d’intervenir en aquest espai que hauria de ser molt més proper a la ciutadania del que ho és ara.

Estem en unes dates en que fa 82 anys eren el preludi de canvis molt importants tant en el model de l’Estat com en la mentalitat de milions de persones, que deixarien, després de molts segles, de ser súbdits per a passar a ser ciutadans en el concepte més ampli de la paraula.

Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 van suposar una victòria històrica dels partits republicans a la major part dels ajuntaments de les grans ciutats del conjunt de l’Estat. Això va provocar la sortida del monarca Alfons XIII cap a l’exili i la proclamació de la IIª República el 14 d’abril. Donava inici un període ple d’esperances i d’il·lusions per materialitzar, però també amb moltes incerteses i pors.

Quan es parla de democràcia en aquest país, la majoria de les vegades es fa prenent com a referència el període dels últims 35 anys, sense tenir present en la majoria dels casos, el context en que aquest nou marc legal es va construir. La sortida del franquisme després de la mort del dictador es va produir de forma clarament tutelada per les él·lits franquistes més reformistes. Les opcions que es van oferir als ciutadans perquè triessin van ser dictadura o monarquia parlamentària. La opció de restablir la legalitat republicana brutalment destrossada després de tres anys de guerra, ni tan sols es va tenir en compte. Això està clar que no va ser accidental, sinó clarament intencionat i premeditat. La llei del silenci i de l’oblit era una condició indispensable que el feixisme reconvertit a demòcrata va exigir per tal de posar fi a la dictadura.

Qualsevol persona que es digui demòcrata i que conegui mínimament la nostra història recent, hauria de saber que el primer període que es podria definir com a plenament democràtic a l’estat espanyol va ser el que va del 1931 al 1939, el de la IIª República, i no l’actual.

Durant aquests anys, desenes de milers de homes i dones es van implicar en infinitat d’àmbits, des de la sanitat a la nova educació pública i laica, passant per la conquesta de drets civils fonamentals de les dones, o els intents de fomentar distribucions més justes de terreal camp etc. A més, Catalunya va veure satisfetes parts importants de les seves aspiracions nacionals amb la promulgació de l’Estatut de Núria del 1932, aconseguint un encaix acceptable del nostre territori dins de la resta de l’Estat. Per primera vegada la població tenia la percepció de que molts dels drets fonamentals que fins a llavors no havia gaudit , ara començava a veure que eren realitzables.

Però hi van haver uns sectors de la societat formats per la vella noblesa-terratinent, els industrials, els banquers, l’església i l’exèrcit, que no van acceptar la voluntat de la majoria i el nou model social que s’estava construint. Com que democràticament van ser derrotats al febrer del 1936 amb la victòria del Front Popular, van decidir fer un cop d’estat que va derivar en una ferotge guerra civil i una brutal dictadura.

Després de tantes dècades de oblit i de silenci per part de les actuals institucions de l’Estat respecte dels fets abans explicats, creiem que és hora que des de els propis municipis es comencin a posicionar els governs locals en aspectes tan essencials com aquests. 

És el moment de reconèixer la legitimitat i legalitat de la Segona República, i sobretot de homenatjar una generació valenta, compromesa i demòcrata de lluitadors que van patir la brutal repressió dels qui no van acceptar la voluntat popular. L'exili, la presó, la tortura i fins i tot la mort, va ser els preu que centenars de milers de republicans i republicanes van haver de pagar per defensar la democràcia.

Per això proposem a l’Ajuntament de Terrassa:

1. Que cada 14 d’abril siguin homenatjats aquests lluitadors/es per la llibertat, la democràcia i contra el feixisme, amb l’issada de la bandera tricolor de la IIº República, a l’ajuntament de la ciutat. A més, seria un exercici de memòria col·lectiva posar en el calendari aquest dia, com una jornada de record del que va ser el primer gran assaig democràtic de l’estat espanyol.

2. Retirada total i completa de la ciutat de tots els símbols que enalteixen el feixisme i la dictadura que encara hi queden.

NOMÉS SENSE OBLIDAR EL NOSTRE PASSAT SEREM CAPAÇOS D’AVANÇAR CAP A UN FUTUR MÉS JUST.

VISCA LA REPÚBLICA!!!

Associació de Terrassa per la IIIª República


diumenge, 3 de març del 2013

Stéphane Hessel, dicen, era un republicano español

Autor: Juan Carlos Monedero
Font: Público

Saliendo esta mañana de un hospital público de gestión privada, me encuentro a un viejito vestido con ropa de enfermo. Es extraño. Está nevando. Mira los copos como si estuviera contando estrellas. Silba, sentado en un banco, luego deja de narrar la melodía y fuma de un cigarro como si le fuera en ello la suerte a los 300 de las Termópilas.  Bebe, sin culpa de herido, de una lata de cerveza. Otras dos vacías reposan derrotadas entre los travesaños  del asiento. Un periódico hecho un amasijo inútil de hojas arrugadas cuida el sueño de las cervezas. Sonríe con cara pícara. Le miro, devolviéndole la sonrisa, alegre por su irreverencia y me sorprende diciéndome: “-Espero que no le hayan dado cita para dentro de seis meses. Dentro de seis meses, todos muertos-”. Me paro divertido y le digo: -”¡Keynes!”-recordando la frases del economista inglés que intranquilizo al padre de los neocon. -”Tranquilo abuelo, que venía solo de visita. ¿Y usted? ¿No hace mucho frío para estar aquí afuera?-”.

El viejito, pega un sorbo a la cerveza y me dice: “-Qué más da. Frío, calor… Los telediarios nos dicen lo que quieren que creamos. Y yo me he cansado de las mentiras. Los viejos les sobramos a estos fascistas. Ya no visten de azul pero son los mismos. Los hijos, los nietos, las queridas. La familia de los del 36. Así que prefiero morirme de frío aquí afuera que de abandono ahí dentro. ¡Dita Que los parió!- luego se queda pensando como suyo no estuviera ahí, como si algo poderoso lo convocara. Pasado un minuto, sigue: “-Además, hoy se ha muerto Manuel. Me voy con él. Con Manuel.  Maldita sea… ¡Cuántos tiros pegamos en el frente del Ebro! Éramos unos críos, ¡Pero teníamos lo que hay que tener! Luego… Bah, luego todo se jodió. Si pierdes una guerra, estás jodido. A Manuel le traicionaron todos. Bueno, a todos nosotros nos traicionaron todos. Yo me tuve que aguantar, pero él dijo que no le iban a torcer el brazo. Era muy suyo. Y quería olvidar de este país de mierda. Se cambió el nombre. Fíjate cómo es la vida. Luego se hizo famoso. Y hoy, que he decidido morirme, sale en los periódicos. Stéphane Hessel. Manuel, mi amigo, mi hermano-“.

Mi sorpresa empieza a crecer. -¿Stéphane Hessel era español?-. Y el viejito, escupiendo sobre el césped, con la cabeza doblada, dice: “-Más que el gazpacho cargado de ajo, más que Picasso tocándole el culo a su novia francesa, más que el Quijote, más que Max Estrella muriéndose de frío. Pero este sigue siendo un país de cabreros. Tan ingrato… ¿Tú crees que lo habrían celebrado así si supieran que era de Albacete? En Francia, bueno. O no. Pero aquí… Stéphane era muy listo. No puedes ser de un país que ha perdido una guerra. Manuel era de La Nueve. Liberamos París. Allí nos respetan. Liberar París de los franceses colaboracionistas te hacía un héroe en Francia. En España te hacía una mierda”.

Mi perplejidad enfriaba la nieve. Muchas cosas encajaban. Eran republicanos españoles los que entraron con “La Nueve” en los primeros tanques que liberaron París con el general Lecrec. ¡Hessel uno de ellos! ¡Ahí estaba su gloria! Habían perdido la guerra contra el fascismo en España y entendieron que la pelea continuaba en Francia. Hitler, Franco, Mussolini. Caimanes del mismo pozo. Aún recuerdo cuando los indignados, que escogieron el libro de Hessel como referencia, hicieron quitar banderas republicanas de la Puerta del Sol en los comienzos del 15M. Esos jóvenes, con la memoria hurtada, adoraban a Stéphane y despreciaban a Manuel. Quién los había engañado… ¿Modélica unaTransición que había mentido sobre esas cosas?

De regreso a casa, escucho la radio. Todas las emisoras coinciden: bendito Stéphane Hessel. Un antifascista. Suena bien. Como en Casablanca. Manuel. Un antifascista. Primero contra Franco. Luego, contra Hitler y Mussolini. ¿Un antifranquista? Stéphane hoy es mencionado en todos los telediarios. Manuel… Los Manuel, las Rosa, los Miguel, los Pedro, las Fuencisla siguen muriéndose todos los días en silencio. Muere hoy también una artista del teatro. Su pasado enmudece cualquier recuerdo. ¿Para qué mencionar que el mundo de los versos  luchó contra la dictadura? Luego, el Ministro Wert diría que los artistas faltan al respeto a las instituciones. Los cómicos, pasados por las armas por el dictador desde el primer momento.

Quiero saber si el abuelo me está diciendo la verdad. Quiero seguir hablando con él. Pero han llegado dos tipos de una contrata de seguridad y se lo llevan adentro a la fuerza. Uno de ellos le espeta: “¡no joda viejo, que si se muere aquí afuera mete en un jaleo a la contrata!”.

Me mira el abuelo y me grita mientras lo llevan flaquito en volandas: -”¡si te vas a tener que ir de España tú también llévate a los malos por delante! ¡Siempre les sobramos medio país! ¡Acuérdate de Manuel! ¡Que no os roben a vosotros también el nombre!”-. Paralizado bajo la nieve un destello me pregunta:  “¿Por qué la II República sigue floreciendo en cualquier parte menos dentro de su casa?”. Meten al abuelo dentro del hospital privatizado. Le arrancan de un manotazo la lata de cerveza. Noto hervir la nieve. El aire frío me agarra por los hombros: ¿los de la Gürtel nos van a volver a robar la memoria? Y entiendo que da lo mismo que Hessel sea o no Manuel. Que Manuel sea o no sea Hessel. La herida está en los miles de Manueles silenciados, en las miles de Manuelas silenciadas. El legado que los gobiernos de la “democracia” nos entrega. Hombres y mujeres que adelantaron nuestra rabia. Olvidados.Sin homenaje. Transición inmaculada.