per Manel Márquez
La
riuada del 25 de setembre de 1962 és una moment històric fonamental per
la formació de la memòria col•lectiva de la ciutat de Terrassa i un
punt d’inflexió en el seu esdevenir històric. La memòria, pot ser
construïda en forma de mite, sense realitat històrica contrastada, però
l’experiència real dels fets patits pels terrassencs i terrassenques han
quedat perfectament recollits en la seva consciència i, en aquest dies
de record, que no commemoració, en diferents treball d’una qualitat
excepcional i de lectura obligatòria. Dos de caire periodístic i
històric: el Jaume Valls i Vila, “La riuada de 1962. La catàstrofe que
sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme”; el de Ferran Sales
Aige i Lluís Sales Favà, “La Riuda de Franco” i un bàsicament històric,
que publicarà la Fundació Torre del Palau.
Un
fet tan transcendental per a la història de la formació del Vallès
Occidental i de la Catalunya obrera del segle XX, sota la dictadura
franquista, no podia passar desapercebut als historiadors, ni a la
ciutadania. El miler de morts, els milers de damnificats i els ingents
danys materials, resultat de la negligència d’un règim polític que tenia
com a objectiu garantir l’obtenció de beneficis d’una classe dominant
aliena al patiment del poble i, aliada del poder dictatorial, ha estat
considerat, per les institucions democràtiques, un bon moment per donar a
conèixer els fets històrics i analitzar com aquest influïren en la
lluita per la millora de les condicions de treball i vida de les classes
populars, la democràcia i la justícia social
Recuperar
la memòria històrica dels fets d'una de les pitjors tragèdies de la
comarca i de Catalunya; retre homenatge a les víctimes, de les quals no
existeix una xifra contrastada per que moltes estaven empadronades;
donar testimoni del criminal laissez faire de
l’administració municipal franquista; conèixer el procés d’enriquiment
d’una classe burgesa aliada de la dictadura; estudiar i analitzar les
lluites endegades per part de les classes populars d’origen immigrant o
no i la repressió patida és el que pretenen molts de les activitats
desenvolupats durant aquells anys a la nostra comarca i als municipis
afectats.
Com
a historiador i ciutadà, no he deixat mai de pensar en la necessitat de
recuperar aquest passat tan colpidor de la nostra història, sobre el
que ja vaig treballar quan coordinava el Projecte per a la recuperació
de la memòria històrica de la lluita antifranquista de Terrassa,
1939-1979. Combat por la llibertat. Ara ho he tornat a fer: amb el
catàleg de l’exposició, organitzada per l’Ajuntament i el Museu de la
ciutat: “La riuada del 62 a Terrassa. L’abans i el després de la ciutat”,
instal·lada a la Sala del Tinellet del Castell Cartoixa de Vallparadís;
un capítol sobre la riuada i l’origen del moviment veïnal al llibre de
la Fundació Torre del Palau. I una reflexió sobre historia, memòria i
responsabilitats –la vaig fer al mes de juny de 2012 per la revista
d’Història de Terrassa, TERME– preveient als lectors i ciutadans sobre
l’oblit de les responsabilitats i dels responsables, directes i
indirectes, de la tragèdia.
La
lectura de diferents articles, del Diari de Terrassa, sobre els fets és
el que m’ha empès a traslladar algunes reflexions als lectors, al
voltant de la memòria en general i, de les riuades del 1962 en
particular, hom pogut comprovar, que el reconeixement dels errors o el
silenci prudent, no és de cap manera el modus operandi de molts
dels responsables de la tragèdia anunciada. La qual cosa posa en
evidència, que no voler fer memòria és una forma de defugir de les
responsabilitats.
Analitzar
els fets històrics és avaluar-los a la llum del present, que és qui ens
porta a interrogar-nos sobre el passat, però no de forma neutral, sinó
amb l’objectiu de resoldre les qüestions que ens amoïnen o interessen en
el present. L’historiador contraposa els diferents punts de vista, els
valora i el presenta per tal que es pugui fer l’anàlisi i la valoració
del fets històrics, però no amb voluntat judicial, sinó de recerca de la
veritat i de revalorització de la ciència social com a eina de
coneixement i de construcció d’un pensament crític, que és una forma
d’evitar el totalitarisme.
Els
historiadors, com diu Fontana, seguint al mestre Pierre Vilar, tenim un
compromís una gran responsabilitat davant de la societat, “a la que
no solo hemos de explicarle qué sucedió en el pasado, que en el fondo es
la parte menos importante de nuestro trabajo, sino que hemos de
enseñarle a lo que Pierre Vilar llamaba “pensar históricamente,” que
implica no aceptar sin crítica nada de lo que se pretende legitimar a
partir del pasado y no dejarnos manipular por quienes pretenden jugar
con nuestros sentimientos para inducirnos a no utilizar la razón.”
Per
això, en el cas de les riuades de 1962, un cop exposats i coneguts els
fets, comença la feina de l’historiador, que consisteix en realitzar una
síntesi explicativa, que ens permeti esbrinar les causes dels fets i
atribuir les responsabilitats corresponents. Si durant tota la dictadura
franquista, la responsabilitat de la tragèdia terrassenca, del 25 de
setembre de 1962, fou atribuïda a la natura desfermada, a la fatalitat
de l’atzar o al destí que ja està escrit, el que els historiadors hem de
mostrar a la ciutadania és que els responsables de la tragèdia tenen
noms i cognoms i són els dels propietaris i especuladors que van vendre
els solars a la llera de les rieres, els tècnics i polítics que
autoritzaren la seva construcció o, res feren per impedir-la si eren
il·legals. I l’església franquista, que cobrava per deixar treballar en
diumenge als veïns que aixecaven les quatre parets i el sostre
d’uralita, d’una miserable barraca, que malgrat tot, era la seva llar i
l’únic lloc on aixoplugar-se humilment.
Alguns,
jugant a la equidistància interessada, podran dir que els pagesos
advertiren als nouvinguts de que aquell terreny on construïen era
perillós, però, deixant de banda que era l’únic que podien adquirir, com
podien pensar en la certesa d’aquestes afirmacions, si els venedors,
les autoritats i la pròpia església els deien el contrari i, a més a
més, els permetien construir-les sense gaires entrebancs. I com poden
deduir, la resposta de molts davant d’un fets inqüestionables, era dir,
que durant la dictadura es feia el que ordenaven els superiors;
“obediència deguda” van dir els militars argentins i xilens i, molts del
jutjats al procés de Nuremberg.
Els
responsables d’aquesta tragedia, en qualsevol país democràtic, haurien
estat jutjats pels seus delictes o crims (com en el cas dels assassinats
de la dictadura franquista), però ans al contrari molts d’aquest
prohoms, no només no van respondre mai per les seves actuacions durant
la dictadura, sinó que van arribar a alts càrrecs en el nou regim
democràtic. No és només una qüestió moral la que es plantegen els
historiadors, que també, sinó de recerca de la veritat històrica, que és
la funció social que tenim, com a forma de posar els nostres
coneixements i treballs en mans dels ciutadans i que aquest i les seves
organitzacions tinguin el dreta exigir justícia equitativa i reparadora.
L’aplicació de les lleis és imprescindible, per tal de fer entendre als
que no les respecten, que més tard mes d’hora aquesta els caurà a
sobre. Trenca la sensació d’impunitat d’aquest crims de lesa humanitat
o, sobre altres similar gravetat, és un garantia de futur per a una
veritable democràcia.
A Terrassa, però, com diu Valls: En
un país democràtic, amb separació de poders, la Fiscalia hauria actuat
d’ofici contra els propietaris que els vengueren aquest solars en
terrenys rústics i sense urbanitzar propers a la riera, o els ciutadans
haurien denunciat aquests terratinents, i també ales autoritats que el
permeteren o consentiren l’edificació en aquells indrets. Però Espanya
estava sotmesa a una fèrria dictadura on el poder era unívoc i les
autoritats no havien de retre comptes a ningú excepte al superior que
els havia nomenat pel càrrec.
En
definitiva, el problema que genera recuperar la memòria de les riuades
de 1962 o de la lluita antifranquista, és el de les responsabilitats
pròpies, familiars o de relació de pertinença ideològica. Les persones
implicades directa o indirectament, es veuen obligades a recordar ja que
són interrogades pel present (familiars, amics, coneguts, periodistes o
historiadors) sobre les seves accions del passat, essent moltes vegades
les respostes un exercici impossibles o la reconstrucció d’una mentida.
Quan
les víctimes, cerquen la veritat dels fets, la que no és podia
explicar, durant el règim franquista, es quan els possibles
responsables, directes o indirectes, per acció o per omissió, veuen que
més tard o més d’hora se’ls pot acabar exigint responsabilitats, potser
no econòmiques, que també, sinó més aviat politiques i morals. Aquesta
memòria de las víctimes, dels derrotats, de “Los nadie” dels que parla,
Eduardo Galeano, és la que no volen els botxins que es reactivi. La mort
i el patiments d’aquelles persones són un revulsiu per al present i una
impuls per al futur, que justament el que cerca, és que les injustícies
patides siguin reconegudes, reparades i es posin en marxa el mecanismes
legals, socials i culturals per tal que no tornin a succeir. Per això,
la memòria és incomoda perquè, des del passat, les víctimes ens recorden
les seves esperances i ens interroguen a nosaltres que som els seu
hereus i, alhora ens obliguen a reclamar justícia pel passat, en el
present i pel futur.
Els
responsable no volen recordar ni els errors, ni els delictes, ni els
crims, però mentre aquests no estiguen resolts, una vegada i una altra,
tornaran al present. La solució és la constitució de comissions de la
veritat com instruments propicis per a la consecució de la veritat, la
justícia y la reparació, incloses les garanties de no repetició. Però,
el reconeixement de la culpa i la reconciliació es difícil en el terreny
de la lluita d’interessos, de grups o de classes, els botxins són
sempre poc partidaris d’aquests processos. Perquè el que fem els
historiadors, es posar damunt la taula, els cadàvers sobre els que
aquests han construït el present. Per això pels malfactors sempre es
incomoda la memòria.
