dimecres, 21 de novembre del 2012

"Monarquia? República? Catalunya!

"Monarquia? República? Catalunya!

Amb aquestes paraules, Francesc Cambó líder de la Lliga Regionalista, definia el seu posicionament davant la situació política, al final de la primera guerra mundial.

Però davant d’una afirmació tan “explicita” ens hem de preguntar: Catalunya? Quina Catalunya? La que defensava la Lliga Regionalista? La dels patrons del Fomento del Trabajo i dels propietaris del Institut Agrícola Sant Isidre? Aquella colla de reaccionaris que no dubtaven a utilitzar el seu poder per acomiadar i fer empresonar els seus treballadors mes reivindicatius i fer fora de les seves terres els pagesos (rabassaires) quan els hi semblava? Que no tenien cap càrrec de consciencia per contractar pistolers per que assassinessin els dirigents obrers? Que l’únic que els interessava era la defensa dels seus interessos i privilegis?

Doncs sembla ser que sí, que aquesta era la Catalunya que defensava . I, quan va convenir, va aparcar el projecte d’estatut i es va convertir en ministre de la monarquia. Per defensar Catalunya. La seva Catalunya. 

Una monarquia que estava en absoluta decadència. Amb un cap d’estat (Alfons XIII) absolutament incapaç de resoldre els problemes d’un país que s’enfonsava, enmig d’una corrupció generalitzada dels polítics dels dos grans partits (Liberal i Conservador), que s’anaven tornant en les responsabilitats de govern.

Davant aquesta situació, la alternativa d’un canvi de regim i la lluita per una república anava agafant cos en la societat. Els intel·lectuals, els treballadors, els pagesos, la petita burgesia van anar entenen que la única sortida era acabar amb la monarquia i amb els seus governs corruptes i inoperants.

A Catalunya aquesta lluita te molts noms però, sense menysprear molts d’altres protagonistes, en destaca especialment en Lluis Companys.

La seva lluita incansable en defensa dels obrers represaliats, la seva tasca organitzadora de la Unió de Rabassaires i el seu activisme en favor de la república el converteixen en un exemple de coherència política. Era republicà i d’esquerres. I, per ell, això volia dir recolzar el poble davant dels poderosos i defensar la república federal com a marc democràtic idoni per poder-ho fer. I així ho va fer. Des de la etapa de advocat dels obrers fins al seu assassinat pels botxins franquistes.

I per això el van criticar. I molt. I encara avui s’aixequen veus que li retreuen la seva falta de “catalanisme”. I també la seva proximitat amb les lluites “radicals” dels treballadors i els pagesos.
 
Sembla que aleshores, a la dreta “catalanista”, i ara, a la autoproclamada “independentista”, no li agraden les posicions clares. Es molt millor lluitar per conceptes difosos, que no diuen res del projecte que amaguen, del tipus de societat que proposen.

Però amb les seves actuacions ens deixen clar el tipus de societat que volen. Una societat amb unes desigualtats socials cada cop més grans, amb una sanitat progressivament privatitzada, amb un ensenyament públic sense recursos, amb un treball sense drets laborals, en definitiva, una societat en la que els poderosos segueixin acumulant poder i riquesa, mentre el poble viu cada cop pitjor.

Un cop més el seu “catalanisme” no es més que l’excusa per perpetuar els seus privilegis. Un cop més l’alternativa son les posicions d’esquerra i la república federal. Amb unitat, amb fermesa, amb la força que dona el compartir l’esperança d’un futur amb una societat més justa i igualitària.

Associació de Terrassa per la Tercera República