Amb aquestes paraules,
Francesc Cambó líder de la Lliga Regionalista, definia el seu
posicionament davant la situació política, al final de la primera
guerra mundial.
Però davant d’una
afirmació tan “explicita” ens hem de preguntar: Catalunya? Quina
Catalunya? La que defensava la Lliga Regionalista? La dels patrons
del Fomento del Trabajo i dels propietaris del Institut Agrícola
Sant Isidre? Aquella colla de reaccionaris que no dubtaven a
utilitzar el seu poder per acomiadar i fer empresonar els seus
treballadors mes reivindicatius i fer fora de les seves terres els
pagesos (rabassaires) quan els hi semblava? Que no tenien cap càrrec
de consciencia per contractar pistolers per que assassinessin els
dirigents obrers? Que l’únic que els interessava era la defensa
dels seus interessos i privilegis?
Doncs sembla ser que sí,
que aquesta era la Catalunya que defensava . I, quan va convenir, va
aparcar el projecte d’estatut i es va convertir en ministre de la
monarquia. Per defensar Catalunya. La seva Catalunya.
Una monarquia que estava
en absoluta decadència. Amb un cap d’estat (Alfons XIII)
absolutament incapaç de resoldre els problemes d’un país que
s’enfonsava, enmig d’una corrupció generalitzada dels polítics
dels dos grans partits (Liberal i Conservador), que s’anaven
tornant en les responsabilitats de govern.
Davant aquesta situació,
la alternativa d’un canvi de regim i la lluita per una república
anava agafant cos en la societat. Els intel·lectuals, els
treballadors, els pagesos, la petita burgesia van anar entenen que la
única sortida era acabar amb la monarquia i amb els seus governs
corruptes i inoperants.
A Catalunya aquesta
lluita te molts noms però, sense menysprear molts d’altres
protagonistes, en destaca especialment en Lluis Companys.
La seva lluita incansable
en defensa dels obrers represaliats, la seva tasca organitzadora de
la Unió de Rabassaires i el seu activisme en favor de la república
el converteixen en un exemple de coherència política. Era republicà
i d’esquerres. I, per ell, això volia dir recolzar el poble
davant dels poderosos i defensar la república federal com a marc
democràtic idoni per poder-ho fer. I així ho va fer. Des de la
etapa de advocat dels obrers fins al seu assassinat pels botxins
franquistes.
I per això el van
criticar. I molt. I encara avui s’aixequen veus que li retreuen la
seva falta de “catalanisme”. I també la seva proximitat amb les
lluites “radicals” dels treballadors i els pagesos.
Sembla
que aleshores, a la dreta “catalanista”, i ara, a la
autoproclamada “independentista”, no li agraden les posicions
clares. Es molt millor lluitar per conceptes difosos, que no diuen
res del projecte que amaguen, del tipus de societat que proposen.
Però amb les seves
actuacions ens deixen clar el tipus de societat que volen. Una
societat amb unes desigualtats socials cada cop més grans, amb una
sanitat progressivament privatitzada, amb un ensenyament públic
sense recursos, amb un treball sense drets laborals, en definitiva,
una societat en la que els poderosos segueixin acumulant poder i
riquesa, mentre el poble viu cada cop pitjor.
Un cop més el seu
“catalanisme” no es més que l’excusa per perpetuar els seus
privilegis. Un cop més l’alternativa son les posicions d’esquerra
i la república federal. Amb unitat, amb fermesa, amb la força que
dona el compartir l’esperança d’un futur amb una societat més
justa i igualitària.
Associació de Terrassa per la Tercera República
Associació de Terrassa per la Tercera República
