dijous, 20 de desembre del 2012

Fallece la Brigadista Internacional Adelina Kondratieva


Hay noticias que uno prefiere nunca dar, que son dolorosas y tristes, pero que no podemos dejar de realizar, pues el olvido es un terrible telón que pretende hacernos eliminar de la memoria aquello que interesadamente se intenta borrar de la Historia.

Hoy os remito estas letras para comunicaros que ha fallecido la camarada Adelina Kondratieva, Brigadista Internacional, Presidenta de la sección española del Comité Soviético de Veteranos de Guerra, Teniente de Aviación de la República Española, soldado de dos guerras y Presidenta de la Asociación Archivo Guerra y Exilio (AGE).

Si algo caracterizó a Adelina es su inquebrantable firmeza en la lucha en defensa de la clase trabajadora, luchando en todos los campos de batalla que fueron surgiendo a lo largo de su vida, siendo este último el campo de la Memoria, de la Justicia, de la Verdad... Ejemplos de fortaleza como el de Adelina nos impulsan a seguir en la lucha, a no cejar en nuestro empeño por muy grandes que sean las dificultades, a estar orgullosos de nuestra gente, de nuestros/as camaradas.

Adelina, tus camaradas no cejaremos en seguir en esas luchas que compartíamos contigo, la lucha por la República, por la Memoria, por la Justicia, por la Libertad... por el Socialismo. Tú ejemplo, como Dolores, como Marcelino... vuestro ejemplo, es nuestra fortaleza, pues nos seguís demostrando que la Utopia es posible, que el Socialismo es alcanzable, que la gran marcha comienza con el primer paso.

¡Vivan las Brigadas Internacionales!
Salud y República

dimecres, 21 de novembre del 2012

"Monarquia? República? Catalunya!

"Monarquia? República? Catalunya!

Amb aquestes paraules, Francesc Cambó líder de la Lliga Regionalista, definia el seu posicionament davant la situació política, al final de la primera guerra mundial.

Però davant d’una afirmació tan “explicita” ens hem de preguntar: Catalunya? Quina Catalunya? La que defensava la Lliga Regionalista? La dels patrons del Fomento del Trabajo i dels propietaris del Institut Agrícola Sant Isidre? Aquella colla de reaccionaris que no dubtaven a utilitzar el seu poder per acomiadar i fer empresonar els seus treballadors mes reivindicatius i fer fora de les seves terres els pagesos (rabassaires) quan els hi semblava? Que no tenien cap càrrec de consciencia per contractar pistolers per que assassinessin els dirigents obrers? Que l’únic que els interessava era la defensa dels seus interessos i privilegis?

Doncs sembla ser que sí, que aquesta era la Catalunya que defensava . I, quan va convenir, va aparcar el projecte d’estatut i es va convertir en ministre de la monarquia. Per defensar Catalunya. La seva Catalunya. 

Una monarquia que estava en absoluta decadència. Amb un cap d’estat (Alfons XIII) absolutament incapaç de resoldre els problemes d’un país que s’enfonsava, enmig d’una corrupció generalitzada dels polítics dels dos grans partits (Liberal i Conservador), que s’anaven tornant en les responsabilitats de govern.

Davant aquesta situació, la alternativa d’un canvi de regim i la lluita per una república anava agafant cos en la societat. Els intel·lectuals, els treballadors, els pagesos, la petita burgesia van anar entenen que la única sortida era acabar amb la monarquia i amb els seus governs corruptes i inoperants.

A Catalunya aquesta lluita te molts noms però, sense menysprear molts d’altres protagonistes, en destaca especialment en Lluis Companys.

La seva lluita incansable en defensa dels obrers represaliats, la seva tasca organitzadora de la Unió de Rabassaires i el seu activisme en favor de la república el converteixen en un exemple de coherència política. Era republicà i d’esquerres. I, per ell, això volia dir recolzar el poble davant dels poderosos i defensar la república federal com a marc democràtic idoni per poder-ho fer. I així ho va fer. Des de la etapa de advocat dels obrers fins al seu assassinat pels botxins franquistes.

I per això el van criticar. I molt. I encara avui s’aixequen veus que li retreuen la seva falta de “catalanisme”. I també la seva proximitat amb les lluites “radicals” dels treballadors i els pagesos.
 
Sembla que aleshores, a la dreta “catalanista”, i ara, a la autoproclamada “independentista”, no li agraden les posicions clares. Es molt millor lluitar per conceptes difosos, que no diuen res del projecte que amaguen, del tipus de societat que proposen.

Però amb les seves actuacions ens deixen clar el tipus de societat que volen. Una societat amb unes desigualtats socials cada cop més grans, amb una sanitat progressivament privatitzada, amb un ensenyament públic sense recursos, amb un treball sense drets laborals, en definitiva, una societat en la que els poderosos segueixin acumulant poder i riquesa, mentre el poble viu cada cop pitjor.

Un cop més el seu “catalanisme” no es més que l’excusa per perpetuar els seus privilegis. Un cop més l’alternativa son les posicions d’esquerra i la república federal. Amb unitat, amb fermesa, amb la força que dona el compartir l’esperança d’un futur amb una societat més justa i igualitària.

Associació de Terrassa per la Tercera República
 


dimarts, 16 d’octubre del 2012

DRET A DECIDIR........, QUÈ?

Dret a l’autodeterminació. Acció per la qual un poble decideix lliurement el seu futur polític.

No podem oblidar que el primer govern que va començar a aplicar retallades socials de forma sistemàtica va ser el de CiU a Catalunya. Desprès, aprofitant les del govern de l’estat, han anat desviant el descontent popular per les seves mesures com si totes les retallades fossin culpa “de Madrid”.

A partir d’aquí, CIU s’ha tornat a instal·lar en el victimisme clàssic al que ens té històricament acostumats i, espolsant-se totes les culpes de la situació, planteja com a alternativa a la greu situació econòmica, política i social, la independència, o la “creació d’estructures d’estat”, com ara sembla que prefereixen descriure-ho.

En cap moment es qüestiona les mesures ja preses: la sortida de la crisi ha de beneficiar als de sempre, els sectors financers i industrials que en son els causants. El progressiu desmantellament de la sanitat i l’ensenyament públics a favor dels privats segueix el seu procés, com si fos una evolució natural. També la privatització d’empreses públiques i del patrimoni de la Generalitat fa el seu curs. 

Amb llàgrimes de cocodril lamenten la repercussió de les seves mesures en els sectors mes desafavorits de la població, mentre carreguen les culpes a “Madrid”, obviant el seu suport a les mesures imposades des del govern central.

Però quan tota la campanya mediàtico-política a l’entorn de la independència de Catalunya acaba amb el poc concret “dret a decidir” ens hem de fer LA PREGUNTA.

Dret a decidir ......, què? 

Des de l’esquerra i des del republicanisme sempre hem estat a favor del dret a l’autodeterminació, però entenent-lo amb tot el seu contingut: “el poble que decideix lliurement el seu futur”.
 
Aquest eufemisme del “dret a decidir” forma part de la estratègia de sempre de no definir-se, quedar en la ambigüitat de las paraules poc clares, i així modular el discurs en funció de les conveniències de cada moment de forma que aparenti una suposada coherència.

Però de la mateixa manera que quan parlen de “defensar Catalunya” parlen de la “seva” Catalunya, la dels poderosos, quan parlen del “dret a decidir” es refereixen a que decidim el que els hi convé a ells.

Per que no podem parlar de Catalunya com un ens amb un únic interès. Els interessos dels que dicten les polítiques que ens han dut a la actual situació de crisi, i que ara en pretenen sortir a costa de destruir el migrat esta de benestar que tenim, no son els mateixos dels que en patim les conseqüències. 

Tenim moltes mes coincidències amb les reivindicacions dels companys del SOC a Andalusia, dels manifestants de Madrid del 25S, dels de Navantia a El Ferrol i tants i tants d’altres arreu de l’estat, que no pas amb la burgesia financera catalana que dona suport a les polítiques del govern de CIU – amb el suport del PP, no ho oblidem-

No oblidem tampoc que, tan Macià com Companys, quan van proclamar la República Catalana ho van fer emmarca-la dins la República espanyola. 
 
I es que avui, com aleshores, la lluita no està entre Catalunya i Madrid, sinó entre el capitalisme, autòcton i forà, i les classes populars, que son les úniques víctimes de la crisi. 

Seguim creient que la reivindicació ha de ser pel dret a l’autodeterminació. De què ens serveix un “estat propi” en mans de la dreta catalana i aplicant les mateixes polítiques?

Hem de reivindicar una república federal que, sota la consigna de llibertat, igualtat i fraternitat, foragiti la monarquia imposada pel dictador, elimini la corrupció de tots els estaments institucionals i avanci cap una societat mes justa i igualitària. 

Associació de Terrassa per la Tercera República
 

divendres, 12 d’octubre del 2012

Qui busca als nens perduts del franquisme?

Por Esther López Barceló y Alberto Garzón Espinosa
(publicado en eldiario.es)

Vivimos en un Estado que tolera la impunidad de crímenes de lesa humanidad entre sus muros de silencio. Los ciudadanos sufrimos impotentes cuando escuchamos las historias que conforman la criminal trata de robo de bebés que se produjo en España entre los años 40 y los años 90. Y, sin embargo, este Estado, a través de sus diferentes gobiernos, intenta hacernos creer que no puede hacer más que lo que hace: transmitir compasión y lástima.

Pero nosotros tenemos la obligación moral de denunciar que precisamente este Estado es responsable y cómplice, por su falta de voluntad política, de aquella trama creada y organizada por motivos ideológicos en pleno franquismo. Trama que continuó hasta los años 90 convertida en un oscuro negocio.

Es curioso. Este mismo Estado que se preocupa y legisla para arrebatar el derecho a decidir sobre su propio cuerpo a las mujeres, se despreocupa a su vez de aquellos bebés que les fueron arrebatados a miles y miles de familias. A veces incluso es peor, como cuando emite comunicados y notas de prensa de contenido ambiguo que generan vanas esperanzas entre las víctimas. Sin embargo, nunca concretan ni una solución real que permita, por ejemplo, la creación de un banco de ADN que sea la base angular en la posibilidad de reencuentro de las familias. Algo que ya existe en otros países como Argentina y Guatemala.

Cuando se aprueban iniciativas parlamentarias sobre esta cuestión, como por ejemplo ha sucedido recientemente en Les Corts del País Valenciá, el resultado final es una declaración vaga y ambigua en la que queda neutralizada la sustancia de la iniciativa. Además, también el PP votó en contra de la petición de una comisión de investigación sobre el tema. Precisamente por esa razón se explica que, a pesar del trámite institucional, meses después la única resolución concreta sobre el tema en el Diario Oficial de la Generalitat Valenciana corresponda a la aprobación de una partida económica destinada a la Casa Cuna Santa Isabel de Valencia, una entidad religiosa bajo sospecha de pertenecer a la trama. Para más inri dicha resolución se produjo el mismo día en que un juez admitía a trámite las denuncias de veinte víctimas de este lugar.

Sin duda no estamos ante un problema de inviabilidad técnica sino ante la falta de voluntad política para atreverse a desentrañar una madeja molesta y perversa que envuelve los apellidos de notables personajes de la actualidad y que, evidentemente, obligarían al Estado a “topar” frontalmente con la Iglesia. No olvidemos que ésta es responsable y propietaria de la mayoría de clínicas y hospitales en los que miles de niños y niñas nunca nacieron. Aprovechamos para contar aquí una historia de tantas miles. Un caso que hicimos también público, manteniendo el anonimato, en un reciente debate en Les Corts.

Corre el año 1966 en el País Valenciá cuando una mujer tiene un parto de mellizas en el Hospital Clínico de Valencia. Al día siguiente proporcionar mayor información le dicen que una de sus hijas ha fallecido. El hospital, generosamente, declara hacerse cargo del duro proceso consiguiente. Años más tarde la hija que sobrevive empieza a dudar de la versión oficial y comienza una investigación para tratar de atar cabos. Sin embargo, la joven se encuentra con que en el hospital no existe la historia clínica ni de su madre, ni de ella ni de su otra hermana supuestamente fallecida al nacer. De la misma forma tampoco en el registro civil se encuentra documentación de nacimiento. En ninguna parte queda constancia de aquel oscuro proceso, y sólo persiste la duda sobre lo que pudo haber sucedido realmente.

Es cierto que la Justicia actúa de oficio, pero en la mayoría de las ocasiones se archivan los casos por falta de documentación. Una documentación que, por norma ha sido falsificada, ocultada deliberadamente o directamente destruida. Sin embargo, esta documentación es fundamental para que la Justicia, a la que se deriva toda la responsabilidad, actúe. Pero las administraciones no hacen nada para garantizar que aparezca.

En nuestra opinión se debería legislar en favor de esclarecer estos casos y garantizar, gracias a ello, el derecho a saber de los adoptados irregulares. Y, además, el Estado debería actuar para evitar la opacidad que caracterizan a las organizaciones religiosas que gestionaron en su momento las clínicas sospechosas de realizar estas prácticas.

Desgraciadamente para la imagen de nuestro Estado, la mirada de estas víctimas se ha vuelto directamente hacia Argentina, donde la esperanza está depositada en la querella que prepara contra el Estado español una juez federal argentina por los crímenes contra la humanidad cometidos durante la dictadura franquista. Es lamentable que la Justicia, una vez más, haya que esperarla desde el extranjero, aunque a veces se sienten positivos precedentes como el de la Audiencia Provincial de Madrid que ha resuelto que el delito de robo de niños no prescribe. Pero desgraciadamente la situación general no hace sino dar la razón a aquellos que aseguran que lo dejaron todo, aquí en nuestro país, “atado y bien atado”.

¿Quién busca a los niños robados del franquismo y de los años posteriores a la transición? Las familias y las víctimas están en absoluta soledad porque el Estado español no es quien los busca ni quien ayuda a que se haga. Esperemos que la movilización social, que está poniendo en entredicho el llamado proceso de transición española, junto con la presión internacional puedan hacer que por fin se pueda pasar la página, con dignidad, de la reciente y negra historia de España. Nosotros seguiremos luchando para que así sea.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Monarquia o República?

Un recorregut pels arguments de dos models d'estat. Per molts, vivim el període democràtic més llarg i sòlid de la història de l'estat espanyol i la monarquia de Joan Carles I ha estat decisiva per consolidar-lo. El compromís del rei amb la democràcia i el seu paper clau en episodis com el 23-F han fet de la monarquia una institució ben valorada, per molts inqüestionable i fins no fa gaire intocable.

Però també hi ha sectors que es declaren republicans i que creuen que darrere de la imatge amable i "campechana" de Joan Carles I s'amaguen aspectes que no es volen aclarir: sabia, el rei, les intencions colpistes del 23-F? Ha participat en fosques operacions financeres que han incrementat la seva fortuna? Els seus afers privats o els de la seva família han acabat repercutint en les arques públiques?

Podeu veure aquest documental a la pàgina web:
http://www.tv3.cat/videos/3951590/Monarquia-o-republica

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Samarretes Selecció Republicana

Si voleu una samarreta de la selecció republicana, la podeu aconseguir a través de la pàgina web:

www.camisetaseleccionrepublicana.es