dilluns, 27 de maig del 2013

Víctimas del franquismo suman fuerzas contra la impunidad ante la justicia argentina


Con el firme compromiso de mantener la unidad de acción y de reforzar, ampliar y canalizar las exigencias de justicia, verdad y reparación, se celebró ayer sábado en Madrid el primer encuentro de querellantes contra el franquismo. Participaron más de 120 personas a título individual y en representación de varias asociaciones. Coincidió el encuentro (en el Instituto Lope de Vega, a doscientos metros del Ministerio de Justicia) con la noticia de que el sanguinario dictador argentino Jorge Rafael Videla murió en la cárcel de Marcos Paz para presos comunes, donde cumplía cadena perpetua; nada que ver con el dictador español, que falleció en la cama con “todo atado y bien atado”.

Fue como si Darío Rivas hubiese traído de Buenos Aires la buena nueva de que todavía la justicia es posible en este mundo. Con 93 años, Darío realizó el largo viaje para acompañar a los querellantes españoles contra los crímenes del franquismo. Él fue el primero en acudir a la Justicia en Argentina, donde reside, para denunciar la criminalidad y la represión sistemática de la dictadura española. Viendo el maltrato al magistrado Baltasar Garzón, eligió el 79º aniversario de la proclamación en las urnas de la II República para presentar la querella.

El padre de Darío, Severino Rivas, era un socialista que fue elegido alcalde de Castro del Rei, en Lugo. Los militares golpistas y sus secuaces nazifascistas lo asesinaron en 1936, como hicieron con cientos de alcaldes, concejales y diputados desde primera hora en todas las zonas donde triunfó la sublevación. Sus restos fueron exhumados en 2005 con la ayuda de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, que se personó con él en la causa ante los tribunales de Argentina.

Además de la asociación española de familiares de víctimas del franquismo, ese 14 de abril de 2010, Darío estuvo acompañado por varios colectivos de defensa de los derechos humanos, singularmente, por las madres y abuelas de la Plaza de Mayo y por el Premio Nobel de la Paz, Adolfo Pérez Esquivel. Desde entonces, la “querella madre”, como la denominan los letrados Ana Messuti y Carlos Slepoy, no ha parado de crecer y hoy se cuentan más de 150 querellantes y asociaciones en demanda de justicia universal contra aquellos crímenes impunes de lesa humanidad.

Con las carpetas de documentación en la mano, Messuti explica a los reunidos que además de la acción en nombre de los familiares, la causa está abierta en un segundo nivel a documentalistas e historiadores y en un tercer nivel a la adhesión de los ciudadanos que sufrieron el clima generalizado de represión de las libertades y la vulneración sistemática de los derechos humanos. Decenas de miles de firmas refuerzan la acción judicial por esta vía. La coordinación estatal de la red de Apoyo a la Querella Argentina (AQUA) y otras plataformas, incluidos los familiares de niños robados durante el franquismo y la transición, fue un objetivo principal del encuentro.

El letrado Slepoy consideró “llamativo” que España, que fue pionera en la aplicación de la jurisdicción universal para perseguir a los genocidas del Cono Sur y de otros países de América Latina, niegue el amparo judicial a sus víctimas. “Es llamativo, pero no es sorprendente, porque casi todos los Estados hacen lo mismo”, añadió antes de reconocer que “gracias a la acción de la justicia española (del magistrado Garzón en este caso) se destrabó el proceso contra los crímenes de la dictadura argentina y Videla ha muerto en la cárcel”.

Tanto Slepoy como Messuti contaron los altibajos de la causa contra los crímenes del franquismo que instruye la jueza María Servini, a quien las autoridades españolas están poniendo todo tipo de trabas. Si el primer obstáculo fue la negación de la documentación que solicitó el fiscal argentino a España y el consiguiente archivo, que dio lugar a una apelación y a la resolución de la Cámara judicial argentina ordenando la continuidad del proceso, y el siguiente fueron los obstáculos del Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero a la comisión rogatoria para que la jueza se desplazara a España a hacer su trabajo, el último palo en la rueda ha sido la queja del Ejecutivo español por vía diplomática para impedir que pudiera tomar declaración a 12 querellantes por videoconferencia desde los consulados de Argentina en España.

Para impedir las declaraciones, el Ministerio de Asuntos Exteriores, del que es titular José Manuel García Margallo, emitió una queja verbal al embajador argentino, quien, a su vez, pidió directamente a la magistrada que suspendiera las declaraciones que iban a comenzar el 8 de mayo. La jueza aplazó el acto. Según los juristas, el Gobierno español invocó un convenio de reciprocidad de cumplimiento de penas que nada tiene que ver con el caso. Según el abogado Slepoy, a la magistrada “le faltó un punto de pundonor”.

Sin embargo, los letrados confían en que Servini supere los obstáculos y, según sus informaciones, recabe testimonios en un plazo de dos o tres semanas. La propia jueza, en declaraciones a la emisora Andalucía Información, dijo el viernes que “los gobiernos españoles no quieren que se investigue”. Y añadió: “No soy yo la que quiere investigar, es la Cámara Federal, nuestro Tribunal Superior, la que ha ordenado esta investigación en 2010 y estamos en 2013”.

Por el momento han testificado 5 de los 91 querellantes previstos en una primera fase. Y Servini, que es la decana de los juzgados de lo criminal y titular del nº 1 de Buenos Aires estima que terminará antes de fin de año. Por su parte, los abogados, que consideran muy importante el estímulo social, insisten en que “el tiempo ha de transcurrir a favor de las víctimas, no de los verdugos”. En este caso, aparte de los “juicios de la verdad” cuando los autores de los crímenes han fallecido, figuran al menos nueve imputados que podrían ser condenados, entre ellos los exministros Rodolfo Martín Villa y José Utrera Molina, suegro del actual titular de Justicia, Alberto Ruiz-Gallardón, así como el policía torturador José González Pacheco, alias Billy el Niño.

-------------

La jueza argentina calcula que habrá imputaciones por los crímenes del franquismo en un año

Font: Público 

La jueza argentina María Servini, que investiga el genocidio y los crímenes de lesa humanidad del franquismo, se muestra optimista por el devenir de la instrucción y confía en que dentro de un año pueda confirmarse la imputación contra los nueve acusados actuales (tres exministros, dos jueces y cuatro policías), según ha declarado en la única entrevista que ha concedido desde que asumió la causa en abril de 2010. Entre los nueve posibles imputados estaría José Utrera Molina, exministro de Franco y suegro del ministro Alberto Ruiz-Gallardón, el exministro de la UCD Rodolfo Martín Villa, y José González Pacheco, el expolicía acusado de torturas apodado Billy el Niño’.

María Servini es una jueza veterana -76 años- titular desde 1990 del Juzgado Nacional de lo Criminal y Correccional Federal nº 1 de Buenos Aires que ha decidido romper su silencio públicamente con una entrevista concedida al programa especializado La Memoria de la emisora pública Radio Andalucía Información. Sus inéditas declaraciones se producen una semana después de haber visto frustrado su intento de tomar declaración por videoconferencia a 12 personas que tenía citadas durante varios días en el Consulado argentino en Madrid. “Me pareció muy desagradable que, en el último momento, cuando todo estaba preparado y veíamos a los declarantes en la pantalla dispuestos a hablar desde el Consulado, esto se cortara, porque era como cortar la ilusión a la gente y cortarla a nosotros para seguir investigando”.
 
La jueza admite que recibió el pasado miércoles una llamada del embajador argentino en Madrid que le trasladó la presión diplomática desde el Gobierno español para que se suspendiera la toma de declaración. “No me sentí presionada, sino defraudada. No quise ser artífice de que de esa situación derivara en serias consecuencias para mí país y suspendí la declaración. De todas formas –añade Servini-, ya se están corrigiendo todos esos supuestos errores, aunque para mí no hay errores, y espero que nos autoricen a tomar declaración por videoconferencia a algunas de esas personas que están desesperadas por declarar y que carecen de medios para pagarse un viaje a Argentina”.

No es la primera vez que Servini encuentra serios obstáculos en su instrucción desde el Gobierno español. Incluso con Zapatero en el poder, el fiscal general del Estado frenó su intención de venir a España: “Nos pusieron una serie de inconveniencias que hicieron imposible nuestra ida a España. Creíamos que era más fácil hacer las videoconferencias, pero ya es la segunda vez que me las paran”, se lamenta la jueza.

"Los gobiernos españoles no quieren que se investigue" 
Preguntada por la causa de esta reiterada resistencia oficial española a facilitar su instrucción, gobierne quien gobierne, no titubea: “No quieren que se investigue”. La jueza añade: “No soy yo la que quiere investigar, es la Cámara Federal, nuestro Tribunal Superior, la que ha ordenado esta investigación en 2010 y estamos en 2013”.

Pese al retraso y a la progresiva acumulación de querellantes -ya van 150-, María Servini se muestra confiada: “Antes de fin de año se puede terminar con la toma de declaraciones”. La cuestión es cómo, cuándo y dónde poder desarrollar tanto trabajo pendiente, si hasta ahora sólo han hablado ante la magistrada 5 de las 91 personas previstas.

La jueza sugiere a quienes tengan que declarar que sería mucho más fácil para ella recibirlos en su despacho de Buenos Aires, e incluso bromea con la posibilidad expuesta por el entrevistador de que se lleguen a fletar vuelos charter desde España a modo de “turismo o emigración judicial” con testigos y querellantes por el genocidio franquista. “Si fuera así, yo estaría muy contenta. Sepan que todos los que quieran viajar van a ser atendidos y se les va a tomar su correspondiente declaración”.
De hecho en las próximas semanas van a ir cinco personas a declarar a Buenos Aires, algún alcalde, algún parlamentario y hasta el exjuez Baltasar Garzón, a quien conoce desde 1991 y que tiene cita para el 27 de mayo: “una excelente persona y una pena perder a una persona que tanto ha luchado por la justicia en su país y en otros, como el mío”. El exmagistrado español que rompió la impunidad de las dictaduras chilena y argentina acude ahora a Argentina como experto a instancia de los querellantes y, a juzgar por las palabras de Servini, parece que su declaración puede influir en el desarrollo del procedimiento: “Lo esperamos pensando que puede ser una declaración muy esclarecedora. Por eso no he querido escuchar a los otros antes, porque primero quiero escuchar a Baltasar para ver si pregunto lo mismo o si tengo que ampliar las preguntas”.

"La declaración de Garzón en Buenos Aires puede ser muy esclarecedora"
María Servini, no obstante, piensa venir a España para tomar declaración, ya que no cree que funcione la vía de la comisión rogatoria que propone el Gobierno de Rajoy. “El inconveniente es que quieren que venga sola y yo necesito venir con mi equipo, porque de otro modo casi me tendría que quedar a vivir aquí y no puedo dejar mi juzgado, entre otras cosas porque hay elecciones en mi país y yo tengo también responsabilidad sobre el proceso electoral”.

Pese a tantos inconvenientes, la magistrada argentina mantiene la esperanza en que “en un año como mínimo” puedan sustanciarse las primeras imputaciones en esta causa por el genocidio franquista con las correspondientes órdenes de detención cursadas al Gobierno español: “Yo me lo imagino. A Pinochet no lo dejaron detener pero también fue perseguido en Chile. Contreras y otras personas fueron detenidas en Chile en base a los elementos acusatorios que nosotros les facilitamos. Acá estuvo detenido Arancibia Clavel, que había pertenecido a la DINA chilena”.

María Servini traza en su horizonte una hoja de ruta similar a las consecuencias que se derivaron de la intervención a finales del siglo XX del juez Garzón en el Cono Sur americano, e sea, abrir el camino para que la justicia autóctona reaccione y actúe contra los represores. Lo dice con conocimiento de causa y proyectando su intención sobre España: “El derecho internacional llega a los países, tarde o temprano llega y, si a la larga no aplican nuestro derecho, sí que obligan a los países a investigar o viene la condena internacional”.

Frente a la conocida petición de Garzón -en su intento fallido de juzgar los crímenes del franquismo- del certificado de defunción de Franco y su camarilla golpista, la jueza argentina desvela una orientación más pragmática de su instrucción: “Hay que ir directamente sobre los que están vivos. Eso no quita que también se investigue la participación de los que ya están fallecidos, porque todo hace un conjunto del expediente. La investigación es una sola sobre un grupo que ha trabajado de forma conjunta. Entonces, cuando usted está investigando a una persona que está viva, es lógico que también tenga alguna conexión con alguien que esté muerto. Hay que investigar las dos conexiones y al muerto no se le puede dejar de lado. No se le puede juzgar, ni detener, pero hay que saber qué hizo y ver si agrava o beneficia al otro imputado vivo”.

“Les pido un poquito de paciencia; esto va a salir adelante"
María Servini es una jueza muy sensibilizada con el tema de los derechos humanos cuya actuación fue determinante para condenar al asesino del general demócrata chileno Carlos Prats en Buenos Aires, un ex agente de la policía política de Pinochet. También cuenta con una experiencia positiva en el tema de los niños robados, habiendo logrado devolver a varios menores a sus familias biológicas. Contra viento y marea, la jueza argentina, optimista, concluye su única entrevista periodística lanzando un mensaje de esperanza a las víctimas del franquismo: “Les pido un poquito de paciencia, que esto va a salir adelante. Que vamos a tomar declaración a todos los que necesitan declarar, a todas las víctimas, que lo haremos yendo allá o viniendo la gente acá. De alguna forma esto se va a solucionar. La justicia, tarde o temprano, llega. Que tengan esperanza, que va a haber justicia”.

diumenge, 26 de maig del 2013

Terrassa manté un carrer dedicat a la División Azul


Només la ciutat de Madrid té dedicats set carrers, una plaça i un passeig a la División Azul que fa pocs dies distingia la delegada del govern espanyol, María de los Llanos de Luna, a Barcelona. Hi són homenatjats des de caiguts al front soviètic fins als principals responsables militars de la unitat que va aplegar prop de 50 mil soldats espanyols al servei de l'exèrcit nazi, coneguts oficialment com a 250 Einheit spanischer Freiwilliger. Entre els carrers dedicats a la capital de l'estat hi ha el del Comandante Zorita, un aviador espanyol que va combatre, primer, dins de la Legió Cóndor -la responsable del bombardeig de Gernika- i després en l'Escuadrón Azul, oficialment 15ª Spanische Staffel. Diversos llocs a internet fan difusió de les distincions que encara rep aquesta unitat de Falange dins l'exèrcit nazi.
Els honors als combatents que Franco va enviar en ajuda d'Adolf Hitler van ser extensos i permanents en la major part dels municipis durant la dictadura. Tots els municipis van homenatjar els seus caiguts a Rússia i les principals noms propis i símbols dels expedicionaris falangistes. En alguns casos, els ajuntaments democràtics espanyols han retirat aquesta iconografia, normalment quan han estat governats per l'esquerra durant un llarg periode, però els ajuntaments de la dreta espanyola, en general, han mantingut el nomenclàtor franquista als seus carrers, com aquesta plaça de la División Azul d'Alacant.
L'últim dels blaus, a Terrassa
A Catalunya totes aquestes plaques en honor a la División Azul han estat retirades excepte en el cas de l'Ajuntament de Terrassa (PSC), que encara avui manté un carrer dedicat a Salvador Gros, voluntari falangista terrassenc que va caure al front soviètic. La plaça és motiu de polèmica fins i tot entre els veïns d'aquella zona de la ciutat.

Font: La Torre del Palau

Terrassa manté encara viu l'homenatge a la Divisió Azul, però diverses associacions, partits i personalitats de la ciutat li demanen a l'Ajuntament que presideix Jordi Ballart que faci una passa endavant i elimini, definitivament, la memòria dels combatents de Franco. EUiA, UGT, ERC-JERC, Òmnium Cultural Terrassa, la Fundació Torre del Palau, el dirigent cultural Pep Forn i l'historiador local Rafel Comes se'n mostren partidaris.

L'alcalde Jordi Ballart ha escoltat el clam popular recollit per La Torre i ha fet una piulada a Twitter on es compromet a portar el tema una altra vegada a la Comissió de Nomenclàtor. La Torre java reclamar en una editorial que es tornés a tornés a revisar la presència del falangista a la via pública. La regidora d'ICV-EUiA Eva Herrero ha llegit les paraules de Ballart i també ha fet saber el seu parer a través de les xarxes. L'ecosocialista espera que la modificació es faci aviat.

La placa situada a banda i banda de la via pública ho deixa molt clar i no enganya ningú: "Carrer de Salvador Gros, Terrassa,1914-Front de l'Est (Rússia), 1943. Excombatent de la División Azul". És molt curt, de 79 metres de llarg per uns 10 d'ample. La numeració va del número 2 al 16.

Manel Pérez, regidor d'ICV-EUIA, està "convençut que s'ha de treure. Qualsevol signe del franquisme ha d'eradicar-se, de carrers, places, de la retolació i dels símbols. El de Salvador Gros no pot quedar aliè al procés de canvi del nomenclàtor que s'està fent els darrers anys. Ho plantejarem i pressionarem."

Manel Màrquez, historiador i una de les cares visibles de la CUP egarenca, explica que ja li ha demanat personalment a l'alcalde Jordi Ballart que acabi amb la presència de noms de falangistes a les vies públiques.

Isaac Albert, president local d'ERC, considera "una vergonya" que Terrassa reti homenatge a un combatent franquista en ple segle XXI. Esquerra, i sobretot les JERC, afirma, fa més de 10 anys que reclamen públicament un canvi en el nomenclator i fins i tot s'han fet campanyes ciutadanes i s'han presentat escrits al Consistori, sense resultats positius fins ara. Per Isaac Albert, és sorprenent que "l'ex alcalde Pere Navarro  exigeixei el cessament de la delegada del govern a Catalunya Maria de los Llanos de Luna per participar en un homenatge a la Hermandad de Combatientes de la División Azul i no fos capaç en el seu mandat d'aconseguir que desaparegués el carrer de la seva ciutat dedicat a un falangista, tot i que sabem que la Comissió de Nomenclàtor local treballa bé i amb uns protocols molt clars".

Albert reconeix que canviar un nom sempre genera problemes als seus veïns, però recorda que en aquest cas sembla que hi ha unanimitat i que s'acceptari sense massa problemes tot i els entrebancs inicials que causaria. La Torre va parlar amb alguns i van estar d'acord en modificar la denominació de la via, tot ni que n'hi havia que fins llavors no sabien res del personatge.

Mariona Vigués, portaveu de CiU a l'Ajuntament, se suma a la petició de retirada del nom de Salvador Gros, sobretot després de les noves coneixences sobre la seva figura aportades pels historiadors. Tot i que indica que no ho fan ara per la conjuntura política i per aprofitar el moment, sinó que és fruit d'una anàlisi de la situació.

"Una vergonya"

Pep Forn, ex president dels Minyons de Terrassa i actual gerent del Centre Cultural Terrassa coincideix amb el dirigent d'ERC, "és una vergonya". Forn no entén que la ciutat recordi un franquista i un col·laborador de les dictadures europeees. Per Forn, és curiós que els que veten el dret a decidir són els mateixos que fahn homenatges als membres de la División Azul, una clara referència a Llanos de Luna.

Josep Sancristòfol, secretari comarcal de la UGT, considera una "aberració" l'existència del carrer, tot i que en desconeixia l'existència, i s'apunta a demanar-ne la supressió immediata. El líder sindical no entra en el fet de si Salvador Gros va matar o no algú, sinó en  el fet "que va formar part d'un bàndol espanyol de sublevats que van practicar un genocidi sistemàtic a l'acabar la Guerra Civil. Hi ha personatges que ja han de passar a la història, i no se'ls pot tenir presents al carrer. Gros va reafirmar els seus idelas forman part de la División Azul".

Xavi Ordeix, president de Òmnium Terrassa, creu que "ja és hora de perdre la memòria de personatges obscurs. A d'altres països europeus està prohibit retre homenatges a antics militars nazis."

Miquel Massaguer, president de la Fundació Torre del Palau, i Josep Maria Font, el seu responsable directe, se sumen a les veus que clamen contra el record dels combatents franquistes i d'aquells que van anar contra el català.

Vicenç Villatoro, periodista i escriptor, considera que cal veure si Salvador Gros ha fet algun mèrit més que el de pertànyer a la División Azul, "que, en tot cas, seria un demèrit. Si no hi és, hauria de desaparèixer. En un darrer llibre es parla del paper que podien haver tingut els membres de la División Azul en el genocidi nazi".

Nascut a l'Argentina

L'Ajuntament li va concedir a Salvador Gros la Medalla d'Or d'excombatent. La dada conté, segons l'erudit Rafel Comes, algunes errades, atès que les seves fonts apunten que en realitat va néixer a l'Argentina, a Bandfield, l'11 d'agost de 1914, país on els seus pares hi van passar uns anys (1906-1920). Comes afirma que "no és cert que no va anar a la División Azul per motivacions polítiques, com es diu en alguns casos. Només cal llegir la carta d'acomiadament que va fer als seus companys de les joventuts d'Acció Catòlica de la Sagrada Família, de la qual se'n pot veure un resum a la pàgina 77 de la Història de la Parròquia, escrita per Ramon Rius. Aixó sense comptar els seus antecedents a a la Guerra Civil. Va escapar en un vapor alemany com a súbdit estranger l'1 d'octubre de 1936 per incorporar-se voluntari a l'exèrcit nacional. L'erudit egarenc té molt clar que cal canviar el nom del carrer el més aviat possible.

Fill de família nombrosa

Salvador Gros Florido era fill de Domènec Gros i Serra i de la malaguenya Encarnación Merino Florido. El 1941 les autoritats del règim franquista els van concedir el primer premi a la Natalitat de la Província de Barcelona. Havien fet mèrits suficients, al portar al món fins a 21 fills, tot un rècord. L'avi, Antoni Gros i Pons, era un pagès procedent de Can Pobla, i carlí manifest. El besavi, Joan Gros i Pobla, havia baixat a viure a Terrassa amb motiu de la primera guerra carlina. A una part de Terrassa encara hi ha records de la dictadura franquista. Entre els reconeguts amb la Medalla d'Or de la ciutat per acord del ple entre 1942 i 1967 hi ha José Ibáñez Martín (ministre d'Educació Nacional), Delegación Comarcal de los Excombatientes (Lliurament el 26 gener 1952), Ejército Español (no es va lliurar mai) i Josep Clapés Targarona (exalcalde i una de les màximes figures egarenques del franquisme terrassenc, a qui se li va lliurar el 4 de juliol de 1972. A Francisco Franco Bahamonde se li va atorgar el gener de 1942, i se li va retirar el 30 octubre de 2003.

Comissió de Nomenclàtor

La Comissió de Nomenclàtor de l'Ajuntament de Terrassa té el cas del carrer de Salvador Gros força estudiat i en va fer una resolució: "La controvèrsia ha sorgit cada vegada que s'ha plantejat el tema pel fet que al personatge no se li coneixen crims més enllà d'haver-se allistat a la División Azul, probablement més per fugir de la misèria (era fill d'una família molt nombrosa del Raval) que no pas per conviccions polítiques. El fet que hi hagi molts familiars seus a la ciutat que puguin considerar que es degrada o humilia la memòria del seu germà, oncle o cosí, afegit a les molèsties que sempre comporta per als veïns un canvi de nom al carrer, ha fet que fins ara les propostes de canviar-lo no hagin prosperat, o no s'hagin considerat prioritàries".

El regidor terrassenc Amadeu Aguado va dir fa uns mesos que la porta a tornar-ne a parlar resta sempre oberta, i que si els veïns de la zona, molt pocs, creuen que el nom s'ha de canviar per les seves connotacions polítiques, i accepten les petites molèsties que comportaria la modificació, podria prendre's la decisió de buscar una altra denominació.

Quinze terrassencs amb Hitler al front rus

La División Azul, la 250 Divisió d'Infanteria de la Wehrmacht, va ser una unitat d'espanyols que va lluitar durant la Segona Guerra Mundial, principalment al Front Oriental, contra la Unió Soviètica. Uns 15 terrassencs en van formar part, i només Gros va morir. La gran majoria eren persones anònimes, poc conegudes a la ciutat, amb pocs recursos, i fins i tot delinqüents, que trobaven en la División Azul una sortida. Espanya no es va incorporar oficialment a la Segona Guerra Mundial, però Franco va trametre voluntaris a l'exèrcit alemany.

“Españoles, Franco no ha muerto”

Font: El Diari del Vallès

Edu Navarro

El passat divendres, l’ex-dictador d’Argentina, Jorge Videla, moria a la presó complint una pena per l’assassinat i la desaparició de milers de ciutadans argentins. Com el lector sap, al nostre país també vam sofrir els assassinats i les desaparicions durant els quaranta anys de dictadura franquista. Però a diferencia de l’Argentina o d’altres països on també van sofrir el feixisme, sembla que a casa nostra tot segueixi igual.

Mentre Mª Dolores de Cospedal es dedica a insultar als ciutadans que practiquen els escratxes, titllant-los de nazis, una companya del seu partit, la delegada del Govern a Catalunya, María Llanos de Luna, va lliurar l’11 de maig un diploma a un membre de l’”Hermandad de Combatientes de la División Azul”, una entitat formada pels veterans de la divisió feixista que va integrar l'exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta horrible escena, que es va viure a Sant Andreu de la Barca, ja ha traspassat fronteres, al fer-se ressò fins i tot el diari berlinès “Die Tageszeitung” en un article on, lògicament, posa el crit al cel pels honors concedits als franquistes que van lluitar al costat dels nazis.

La participació entusiasta de la delegada del Govern en aquest homenatge als còmplices de l'exèrcit d'Hitler constitueix un nou atemptant contra la dignitat de les víctimes de la barbàrie nazi i contra la memòria democràtica de totes aquelles persones que van lluitar per la llibertat. Mentre tots els estats amb democràcies més o menys avançades commemoren la fi del nazisme i el condemnen, actes com aquest ens desprestigien, i ens han de fer reflexionar sobre quina és la naturalesa del règim on vivim.

Quan Franco va dir: “Todo queda atado y bien atado, va quedar clar que el franquisme no moriria amb ell, sinó que ha continuat durant aquests més de trenta-cinc anys de suposada democràcia. Al principi va ser amb una màscara, però el pas dels anys ha fet que tornés a mostrar el seu vertader rostre sense complexes. Aprenguem d’altres pobles, perquè “Franco no ha mort”, però només dependrà de nosaltres que tot continuï així o que l’enterrem definitivament.

dissabte, 25 de maig del 2013

La delegada del Govern commemora els combatents espanyols a l'exèrcit nazi

Font: La Directa

El 8 de maig passat, mitja Europa commemorava, un any més, la capitulació del Tercer Reich i, per tant, la fi de la Segona Guerra Mundial al continent. Tres dies després, en canvi, una representant destacada de l’Estat espanyol reconeixia de nou una part dels combatents de l’exèrcit nazi. La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, del Partit Popular, va entregar dissabte passat un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul. Aquesta entitat de veterans i nostàlgics de la divisió d’infanteria número 250 de les tropes hitlerianes va ser una de les participants en el primer homenatge a la guàrdia civil que rep aquest cos policial a Catalunya amb motiu del seu aniversari, celebrat a la caserna de Sant Andreu de la Barca. En l’acte, una dotzena de nostàlgics de la División Azul van representar la ‘Hermandad’ vestits de falangista.

Entre ells, els dirigents de PxC Carlos Oliva i Joan Garriga

Vestit amb la camisa blava joseantoniana i tocat amb la boina vermella carlista, és a dir amb l’uniforme de la Falange Española Tradicionalista de las JONS, el partit únic del règim franquista, l’home estreny la mà dreta amb la delegada del govern a Catalunya. Llanos de Luna sosté a la seva esquerra el diploma que es disposa a entregar a l’ultra, representant de l’entitat d’excombatents i nostàlgics de la División Azul. La flanquegen l’alcalde de Sant Andreu de la Barca, Enric Llorca, del PSC, un militar i Ángel Gozalo Martín, general en cap de la guàrdia civil a Catalunya. L’escenari: el pati interior central de la caserna principal d’aquest cos a Catalunya, la de Sant Andreu de la Barca. Aquesta escena es va produir dissabte i va quedar immortalitzada en una foto que membres de l’entitat ultra han penjat a Facebook.

En altres imatges, també difoses en aquesta xarxa social, es pot apreciar que els membres de l’entitat nostàlgica de la División Azul eren una dotzena, tots ells vestits de falangistes, i que entre ells hi havia Carlos Oliva, dirigent de les joventuts de Plataforma per Catalunya (PxC), i Joan Garriga. Garriga va ser militant del PP i va donar suport a Montserrat Nebrera quan l’exdiputada va voler prendre el control del partit a Catalunya, però ja fa uns anys que milita a PxC, i assisteix assíduament a les reunions dels òrgans de direcció de la formació. Un altre dirigent de PxC amb vincles amb el PP, Nacho Mulleras Vinzia, portaveu dels ultres a l’ajuntament d’Olot i germà del portaveu adjunt dels conservadors al de Barcelona, Javier Mulleras Vinzia, va saludar aquesta acció dels seus companys de formació: “Visca la ‘Hermandad de la Divisón Azul’ de Barcelona!!! Excel·lent la vostra desfilada de dissabte”, ha comentat a Facebook el Mulleras de PxC.

Les camises blaves de la Hermandad es van mesclar dissabte al pati de la caserna de Sant Andreu amb la parafernàlia d’altres entitats militaristes. Un miler de persones en total, es va vantar en un comunicat el Ministeri de l’Interior segons Europa Press, van homenatjar la guàrdia civil en el 169è aniversari de la seva creació, el 1844. Aquesta mena d’actes se celebren des de fa anys en altres indrets, i de fet el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va participar en l’acte d’aniversari central, celebrat aquest dimarts a Valdemoro (Madrid). Però era el primer cop que s’organitzava al Principat.

Llanos de Luna, amiga dels ultres

No és el primer cop, en canvi, que Llanos de Luna es retrata compartint escenari i afalacs amb ultradretans catalans. Gerard Bellalta, condemnat pel Tribunal Suprem per falsificar contractes de treball amb immigrants, excandidat de PxC a Vilanova i la Geltrú i actual dirigent del grupuscle Catalunya Desperta Ya! i Armando Robles, director del pamflet ultra Alerta Digital, acompanyaven una somrient delegada del Govern en una foto que aquest mitjà va publicar el 22 de novembre passat.

La División Azul, referent d’una ultradreta antiindependentista

D’altra banda, la División Azul ha rebut ja diversos homenatges per part d’una ultradreta excitada arrel de l’onada independentista que s’està vivint al Principat. El nou de febrer passat, uns quants centenars d’ultradretans es van manifestar a l’entorn i dins del cementiri de l’Almudena de Madrid en el marc d’un homenatge a aquesta tropa hitleriana convocat per La España en marcha. En aquesta plataforma unitària estan convergint des de fa uns mesos diversos grupuscles destacats d’una ultradreta espanyola per ara molt fragmentada. L’auge del sobiranisme ha galvanitzat la confluència a La España en marcha de La Falange, Nudo Patriota Español, Movimiento Católico Español-Acción Juvenil Española i Alianza Nacional, el partit pel qual fou candidat l’assassí convicte de Guillem Agulló.


Imputat el doctor Vela per un cas de nens robats a Madrid

Font: Sírius

El doctor Eduardo Vela, el nom que més es repetia entre les mares que avui estan convençudes que els seus fills van ser robats, ha estat citat a declarar com a imputat, segons ha sabut EL PAÍS. La cita és el proper 18 de juny al jutjat número 46 de Madrid.

Vela, exdirector de la clínica Sant Ramon de Madrid, i estret col·laborador de sor Maria Gómez Valbuena, haurà de respondre a preguntes sobre el cas d'Inés Madrigal. La seva mare adoptiva, Inés Pérez, ha declarat davant el jutge que el doctor la va entregar "com a regal" el 1969 després d'explicar durant mesos com fingir un embaràs: "Em deia que no fos a la perruqueria, que no em pintés, que davant de la gent fes com que tenia ganes de vomitar i que em posés coixins per simular la panxa".

"Avui és un dia molt important. Per a mi i per a tots els nens de Sant Ramon i totes aquestes mares que quan es despertaven de l'anestèsia, van sentir al doctor Vela dir: 'Duérmela altra vegada'. I això és possible gràcies a la meva mare adoptiva, que ha estat molt valent i ha explicat la veritat. seu testimoni ha estat crucial", afirma Inés Madrigal.

Perquè la investigació avancés, Inés Madrigal va denunciar a la seva mare adoptiva davant el jutge. "Jo sabia que ens jugàvem que la imputaren, però ho vaig parlar amb ella, li vaig explicar el que podia passar i em va dir que endavant, que ella feia el que hagués de fer". Inés va prendre aquesta decisió confiant que per l'edat de la seva mare adoptiva, 90 anys, la denúncia no tindria conseqüències negatives per a ella.

Inés Pérez treballava llavors de voluntària en un convent on "mares vídues o solteres" deixaven als seus nadons interns mentre no podien cuidar-los. Inés va acollir temporalment a dos d'ells a casa, mentre esperava que alguna d'aquelles mares en dificultats renunciés seu fill per poder adoptar, ja que ella i el seu marit no podien tenir-los. "Em van trucar un dia de Sant Ramon i em van dir que fos l'endemà perquè tenien una sorpresa per a mi. L'arribar allà, el doctor [Eduardo] Vela em va dir: 'Mira quin regal. Tinc una nena per tu".

Era un nadó prematur. "El doctor Vela em va dir que havia de posar bosses d'aigua calenta al carret i va insistir molt en que si es posava dolenta no fora a cap hospital, que li digués a ell directament", recorda Inés. "A mi no em va cridar l'atenció perquè vaig pensar que era perquè es tractava d'un embaràs fora del matrimoni".

"El doctor Vela va escriure molts papers, que després li va donar al meu marit. De la clínica sortim directes al registre. I després vam anar a una botiga a comprar el cotxet, la robeta... perquè jo no tenia res, és clar, havia estat una sorpresa. Així ho vaig explicar tot al jutge, que em va dir: 'Sí, si vostè té tots els papers en regla. Però a la seva filla no l'ha parit".

divendres, 24 de maig del 2013

Futbolistas de izquierdas

El periodista Quique Peinado ha escrit el llibre "Futbolistas de izquierdas", amb pròlegs de El Gran Wyoming i d'Alberto Garzón. Per a més informació visiteu la web:
http://www.leemelibros.com/futb/futbolistas.htm 


 
De Sócrates a Oleguer Presas, de ese que algunos llaman el futbolista de ETA a Cristiano Lucarelli, pasando por Lilian Thuram y Vicente del Bosque, son unos cuantos los futbolistas que han dado el paso de manifestar sus ideas políticas y su compromiso con la izquierda, sin temor a las posibles represalias y jugándose el tipo en algunos casos de forma literal.
 
Quique Peinado construye un libro tejido de enormes historias que van mucho más allá del propio balompié, historias emocionantes, de pequeños y grandes héroes, de gente que cree en lo que piensa y actúa en consecuencia. Y todo desde un ejercicio de periodismo de primera, en el que las historias se cuentan como sucedieron, en el que no se aceptan dogmas y se pone en duda la épica de según qué datos.
Futbolistas de izquierdas es un proyecto de pasiones, por el fútbol y por la política, pero sobre todo por la vida cuya lectura enganchará por igual a quienes les interesa el deporte, el componente ideológico, o a aquellos que se acerquen simplemente siguiendo el instinto de su curiosidad.

«Este libro rinde tributo a los pocos futbolistas que se significaron, [...] anecdóticos según las estadísticas, pero necesarios, imprescindibles, que engrandecen al ser humano frente a esa oligarquía hipócrita, cruel, déspota y dispuesta a todo por satisfacer su ambición desmedida».
::::::: El Gran Wyoming
::::::: Showman, músico y presentador de El Intermedio  

«No puedo dejar de reconocer mi sorpresa cuando me llegó la invitación a participar en este proyecto: ¿han existido o existen tantos futbolistas de izquierdas como para hacer un libro? [...] Aquí tienes la respuesta».
::::::: Alberto Garzón
::::::: Economista y diputado por Izquierda Unida 

L'espionatge britànic va subornar Espanya perquè no participés a la Segona Guerra Mundial

Font: 3/24

Els serveis d'espionatge del Regne Unit, l'MI6, van subornar alts comandaments militars del dictador Francisco Franco per evitar que Espanya participés a la Segona Guerra Mundial al costat de l'Alemanya nazi. És el que diuen uns documents oficials britànics desclassificats i que han estat recollits pels diaris britànics "The Guardian" i "The Times".

Els informes revelen que el Regne Unit va pagar l'equivalent actual de 155 milions d'euros a militars del cercle més íntim de Franco, com el seu germà Nicolás Franco, i a espies espanyols. Els diners es van enviar des d'un compte d'un banc suís a Nova York, a iniciativa de l'aleshores ambaixador britànic a Madrid, Samuel Hoare. Segons aquests documents, els pagaments es van gestionar a través de l'empresari mallorquí Juan March, que havia actuat com a agent doble britànic durant la Primera Guerra Mundial.

Hoare va donar molta pressa a Londres perquè enviessin els diners, convençut que hi havia un risc real i que Espanya podria trencar la seva neutralitat. Malgrat les reticències inicials, Hoare va aconseguir convèncer Churchill.

Diversos historiadors ja havien apuntat la possibilitat que la dictadura franquista rebés suborns per mantenir la seva neutralitat a la guerra. Els documents ara desclassificats n'ofereixen detalls inèdits.

dijous, 23 de maig del 2013

Una mostra de la solidaritat del cinema de Hollywood amb la causa republicana espanyola

" Discurs final a "Bloqueo" ("Blockade"), dirigida per William Dieterle el 1938, amb guió de James M. Cain i John Howard Lawson, amb Madeleine Carroll, Henry Fonda i Leo Carrillo. La pel·lícula és una de les expressions de la simpatia amb la causa republicana espanyola que s'havia estès entre els ambients del cinema de Hollywood i que després fou utilitzada com evidències de la infiltració comunista en la industria del cinema nordamericana. Això no vol dir que fos fàcil estrenar aquesta pel.lícula, just per l'oposició d'associacions sobre tot catòliques que s'hi van oposar. Dels que hi van col·laborar amb la pel·lícula,  John Howard Lawson va ser un dels guionistes de cinema que més escarni va patir per part de la persecució maccarthysta i que va fer que acabés a presó. En Dieterle va haver d'exiliar-se al final, després d'haver fer aquesta meravella que es deia "Jennie", una de les pelis favorites de Buñuel i meva."
Extret del blog de Manuel Delgado


Aturem la Llei d'Educació del ministre Wert!


dimecres, 22 de maig del 2013

Homenatge als combatents italians durant la Guerra Civil espanyola

Font: CCOO

El proper 1 de juny es retrà un homenatge als antifeixistes que van lluitar contra el feixisme als carrers de Parma i contra el franquisme a les terres d’Espanya (1936-1939) amb la inauguració d’un monument al cementiri de Montjuic que portarà la següent inscripció en italià i català:

"De les Barricades de Parma de 1922 a les trinxeres de l’ Espanya Republicana de 1937
 

En memòria de Guido Picelli, d’Antonio Cieri i dels antifeixistes que van lluitar contra el feixisme als carrers de Parma i contra el franquisme a les terres d’Espanya (1936-1939). La seva lluita per la llibertat i la justícia també és la nostra

In memoriam
Guido Picelli, Parma 9 octubre1889 – Guadalajara 5 gener 1937
Antonio Cieri, Vasto, 1898 – Osca, abril 1937

In Memoriam
Dels Parmesans Combatents Voluntaris Antifeixistes a Espanya"

Aquest homenatge s’organitza en el marc del viatge que organitza l’Associazione Italiana Combattenti Volontari Antifascisti Spagna a Madrid, Guadalajara i Barcelona.