El 14 d’abril de
1.931 es proclamà la II República, una República de treballadors i
treballadores de tota classe, que s’organitzaren en règim de
Llibertat i de Justícia, tal i com es va expressar posteriorment a
la Constitució aprovada per les Corts, el 9 de desembre del mateix
any.
L’adveniment de la
República va suposar la construcció d’un estat democràtic amb
ferms valors socials. Els objectius residien en dur a terme
rellevants reformes per conduir l’Estat espanyol cap a un sistema
socioeconòmic més just. Això ho realitzaren amb la Constitució,
eina fonamental amb la que es va poder instaurar un estat on el poder
emanava del poble, amb unes Corts Generals monocamerals i on l’estat
s’autodefinia laic produint-se així la separació Església-estat.
Una Constitució molt avançada en drets i llibertats per al període
en el qual s’inscriu, deixant democràticament en evidència a
l’actual llei d’organització de l’Estat.
La República trencà
amb l’herència de la Restauració borbònica a través de la
reforma militar, reduint efectius, tancant acadèmies i minorant els
desproporcionats pressupostos pertanyents al Ministeri de Guerra.
Acabaren amb el poder fàctic de l’església eliminant els sous
públics als eclesiàstics, clausuraren edificis religiosos, van
reconèixer el matrimoni civil i el divorci i posaren fi al monopoli
educatiu que posseïen fins al moment. Es van crear 7.000 escoles,
contractaren un notable nombre de professors i van incrementar el
salari als docents. Com a causa de l’elevat grau de analfabetisme,
es van realitzar les anomenades “missions” pedagògiques, de gran
estima popular.
Decretaren la
jornada laboral de 8 hores diàries per als treballadors i
treballadores tant del camp com de la indústria, aquest va ser un
dels fets que va posar de manifest com el moviment obrer va recuperar
part del seu protagonisme perdut per la repressió anterior. Va ser
una època d’auge sindical i d’aquesta organització sortiren les
reivindicacions laborals. Es va aprovar la llei de Contractes de
Treball on es regulaven els convenis col·lectius, també apareixia
el dret a vacances pagades i es protegia el dret a vaga.
No menys important
va ser la reforma agrària, que va facilitar l’accés de la
propietat de la terra per a la petita pagesia. Es va lluitar per
assolir l’equitat entre sexes mitjançant el dret a vot femení,
despenalitzant l’avortament induït a l’Estat Espanyol i
legalitzant-lo a Catalunya.
Va
ser a la República on, per primer cop, es va proposar una solució a
l’articulació de les diferents nacions i regions que componien el
territori, manifestant el caràcter plurinacional i aprovant els
Estatuts d’autonomia
de Catalunya i Euskadi.
Durant
l’etapa republicana, Catalunya aconseguí institucions pròpies i
es convertí en una regió autònoma gràcies a l’Estatut de Núria
amb el qual la Generalitat es constituïa d’un Parlament, un
Consell Executiu i un President. Es posà en vigor una nova
estructura político-administrativa amb 38 comarques i
es decretà la llei de Contractes de Cultiu, per tal de crear una
major protecció a qui explotava les terres.
La República,
sempre referent de fraternitat, justícia i solidaritat, va poder
agrupar a republicans, independentistes, anarquistes, socialistes i
comunistes, i el 16 de febrer de 1.936 van conquerir la major
victòria de les classes popular, la unitat de l’heterogènia
esquerra.
Per això les
entitats, partits polítics i sindicats d’esquerres de la ciutat de
Terrassa condemnem el cop d’Estat feixista del 18 de juliol de
1.936 i ens sentim hereves del gran patrimoni social i cultural que
van deixar les lluitadores i els lluitadors que donaren la seva vida
per la democràcia, la llibertat, la justícia, la laïcitat, la
igualtat i el progrés social.
Amb el cop d’estat
feixista es perseguí a tota persona que estigués relacionada amb la
República o que, solament, compartís una ideologia progressista. Al
llarg de gairebé quatre dècades el poble patí una cruenta
dictadura, però la maquinària franquista no tenia suficient i
lluità per molt més, per romandre al poder després de la mort del
tirà. L’estratègia per assolir-ho es forjà al 1.969, quan es va
nomenar Joan Carles de Borbó, successor de Franco a títol de Rei,
quan aquest morís.
Amb
la mort del dictador, Joan Carles de Borbó, per decisió del dèspota
Francisco Franco i els seus sequaços, es convertí en Rei d’Espanya,
qui mai ha jurat ni promès la Constitució de 1.978, ja que
anteriorment sí ho havia fet als principis del Movimiento
Nacional que regien el règim
franquista. Per tant, en aquella Constitució, s’imposà una
successió hereditària entre els Caps d’Estat als que se’ls
atorga el comandament de les Forces Armades, poden sancionar i
promulgar les lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals, fins i
tot poden infligir la designació del President de Govern. Totes
aquestes atribucions queden recollides a l’article número 62 de la
Constitució.
Des de la Comissió
14 d’abril, creiem que la monarquia és un sistema antidemocràtic
perquè la successió de Caps d’Estat s’hauria de dur a terme
mitjançant eleccions per sufragi universal on tot ciutadà i
ciutadana pogués votar i ser votat i no rebre el càrrec per
privilegis de sang.
La monarquia
espanyola destaca per protagonitzar nombrosos casos de corrupció.
L’aflorament públic de la cacera a Botswana del Rei i els
“negocis” del seu gendre, Iñaki Urdangarín ho evidencien, tot i
que no és cosa, únicament, de la Casa Reial actual, els afers
econòmics que tenia a diverses empreses, Alfons XIII (avi del Rei en
funcions) ho demostra.
A la Comissió 14
d’abril, lluitem per un projecte republicà, ampli i solidari, on
es defensin els drets laborals i socials i s’avanci en aquesta
direcció per incrementar-los. Protegir als treballadors i
treballadores, als pacients i a les classes populars en la cerca
d’una societat més justa i solidària, és la base del nostre
propòsit de futur.
Creiem en la
política com a eina per a construir millores socials i econòmiques
i no com a trampolí per a una futura vida de guanys en empreses
privades. Creiem necessari establir una limitació de càrrecs
públics per contribuir a reforçar la salut democràtica.
Defensem
del dret d’autodeterminació dels pobles; hem de poder decidir la
relació que Catalunya ha de tenir el dret amb l’Estat espanyol,
així com també el model d’educació volem, quin model de sanitat
volem... Volem decidir-ho tot. Volem un sistema democràtic on la
ciutadania pugui exercir un paper actiu en la construcció nacional.
Volem una societat més justa i igualitària no subjecta als designis
dels mercats ni la Troika sinó sobirana de la seva ciutadania.
Lluitem per a una
llei de memòria històrica que serveixi per dignificar el nostre
passat, demanar justícia per aquells que la mereixen i no la varen
tindre i així desenvolupar en profunditat la nostra democràcia.
Per totes aquestes
raons, les entitats d’esquerres de Terrassa realitzem una crida a
la mobilització de la ciutadania per fer del 14 d’abril una data
de reivindicació dels valors republicans, de la democràcia, de la
justícia i de la llibertat.
No ens
resignem i seguirem treballant per a
que la República sigui la nostra
forma de govern.
Com va dir el
President Companys:
“Tornarem
a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer.”
Visca el 14 d’abril!
Visca la República!
-----------------
Les restes del franquisme
a Terrassa
Des de la Comissió 14
d’abril reclamem a l’Ajuntament la revisió del nomenclàtor de
la ciutat. De la mateixa manera que s’ha retirar el carrer en honor
a Salvador Gros, membre de la División Azul, reclamem que es faci el
mateix amb la resta de criminals feixistes homenatjats encara, a dia
d’avui, a Terrassa. No pot ser que en una ciutat democràtica del
segle XX, encara es reti homenatge, en forma de carrers, passejos o
avingudes a personatges que van tenir una estreta col·laboració amb
la dictadura i defensaren mètodes repressius contra les classes
treballadores d’aquest país.
Especialment voldríem
fer referència als següents personatges:
Alfonso Sala:
Diputat a les Corts espanyoles, cacic de la comarca, col·laborador
amb Primo de Rivera, braç executor del desmantellament de la
Mancomunitat de Catalunya i un dels principals homes de confiança de
Franco a Catalunya.
Alguns diuen que la seva tasca a les corts va
permetre l’avenç de la industrialització a Terrassa. No diuen
però, que aquesta industrialització va venir acompanyada del
treball semi-esclau dels obrers i obreres terrassencs i
terrassenques. Amb treball infantil, unes condicions laborals
pèssimes i la privació de drets obrers fonamentals com el dret a
la vaga. Cal recordar també, el seu suport explícit i incondicional
a l’alçament militar-feixista del 18 de juliol de 1936 i els seus
continuats escrits, des de Sevilla, a favor de la marginació de la
llengua i la cultura catalanes.
Josep Tapiolas: Com
a cap del Requetè carlista a la ciutat, fou un dels principals
conspiradors a Terrassa contra la República democràtica. Just
després de les eleccions del 16 de febrer, començà preparar,
juntament amb altres membres de l’extrema dreta local, el cop
d’Estat del 18 de juliol. Quan arribà aquest dia, partí cap a
Barcelona per sumar-se a la sublevació armada dels militars. Hom
atribueix les seves obres de beneficència social per atribuir-li un
carrer, però terrassa no pot honorar a un dels principals braços
executors del l’alçament criminal-feixista de 1936.
Eugeni d’Ors:
Inicialment vinculat al catalanisme conservador, més tard en
renegà. Fou col·laborador a amb el règim Franquista des del primer
dia, jerarca de Falange i Jefe Nacional de Bellas Artes.
A part d’aquests
franquistes de primera fila, també n’hi ha d’altres, que si bé
van ser menys importants, la seva vinculació directa amb la
dictadura fou real i efectiva. És el cas de: Josep Maria Palau
(regidor franquista) i Simeó Garcia (alcalde franquista de Les
Fonts)
